PLATAFORMA CÍVICA NO A L'ABOCADOR I SÍ AL CORREDOR NATURAL DEL MEANDRE (CORREDOR BIOLÒGIC SANT LLORENÇ DEL MUNT - MONTSERRAT) | |||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||
|
La vall del Soler és, doncs, el nexe natural i indiscutible entre Sant Vicenç i Vallhonesta. Un petit reducte de tranquil·litat que amaga alguns tresors del patrimoni santvicentí. La seva singular orografia, la seva diversitat paisatgística i la seva accessibilitat la converteixen el sector de Sant Vicenç amb més possibilitats didàctiques i de lleure a l'entorn del nucli urbà. No obstant això, l'amenaça també plana sobre aquesta zona. Una equivocada planificació urbanística podria anul·lar definitivament els seu extraordinari potencial, deslligaria Sant Vicenç del parc natural i s'esvairia tota possibilitat de convertir-se en una de les seves portes. Així és (encara avui) la vall del Soler: S'hi arriba fàcilment, tant a peu com en vehicle. A peu és més recomanable fer-ho pel sender que surt del carrer de les Roques Altes, seguint les marques blanques i vermelles del GR-4. Qui no pugui caminar o li faci mandra podrà anar-hi en cotxe, pujant pel carrer del poeta Maragall fins a la residència i continuant amunt en direcció a l'autopista. Tots dos camins conflueixen en el revolt tancat que hi ha abans d'arribar al pont de l'autopista, per sota de ca l'Ardèvol. Superat el pont, la vall es fa per fi visible als ulls del visitant, tancada al nord pel serrat de les Guineus, a llevant per la serra de Vallhonesta, i al sud pel serrat de l'Obaga Fosca, en la divisòria amb el terme de Castellbell. El perfil del puig Soler, vigilant de molt a prop el germà petit, destaca per sobre de tots els cims. El camí segueix amunt, entre conreus de cereal, oliveres joves, algun ametller i petites masses boscoses de pins, alzines i roures. També hi ha lloc per a la varietat i, en aquest sentit, crida l'atenció un lledoner que hi ha al mig d'uns camps de conreu situats a mà dreta. El paisatge és sec i pedregós, i són escassos els indrets aptes per al descans. De tota manera, n'hi ha. Es pot gaudir d'ombra generosa, per exemple, just en el punt en què es travessa la primera torrentera, un petit oasi de vells pins i roures, abans d'afrontar el pendent que condueix a can Clot. Al sotabosc predomina la brolla de romaní, argelaga i farigola, i les espècies arbustives habituals de la garriga, com el llentiscle, el càdec, l'esbarzer o el garric. Vora els camins són nombroses les espècies de gramínies i abunden les esparregueres boscanes. En algunes raconades s'hi poden trobar plantes enfiladisses com l'heura o l'arítjol i en els vessants de la serra de Vallhonesta destaca la presència de l'arboç. Diverses espècies animals com petits rèptils i mamífers rosegadors acaben de completar l'entorn natural. Tant des del punt de vista botànic com faunístic, per tant, l'àrea presenta els trets característics dels ecosistemes mediterranis subhumits, propis de la serralada Prelitoral Catalana. Arreu s'observen també afloraments de margues blaves, el material sedimentari d'origen marí que té com a expressió visual més espectacular les conegudes Muntanyes Russes de Castellet. Un esment especial mereix el pla de les Roques, un tram rocós i allargassat amb la forma curiosa d'una gran llosa inclinada. L'indret es troba estranyament poblat per alguns pins que semblen desafiar les lleis de la natura, maldant per fer-se un lloc entre les minúscules esquerdes que els regala la pedra impassible. A l'esquerra el sender GR-4 escurça l'itinerari cap a Vallhonesta bo i enfilant-se pel boscatge pedregós del serrat. En vehicle caldrà seguir el mateix camí deixant a banda i banda camps de conreu. Algunes feixes dedicades a la vinya recorden un passat vitivinícola esplendorós. Ara els ceps ja són purament testimonials, com també el ramat d'ovelles d'en Pere Ambròs, hàbil pastor i memòria amable i viva de les nostres muntanyes.
David Sanz [El Breny núm. 271, agost 2001] :: inici :: |
||||||||||||||||||||||||||||||||
:: Associació per la defensa del Meandre, el Ginebral i Vallhonesta ::
HARMONIA I
PAISATGE
La
vall del Soler constitueix un dels espais naturals més atractius de Sant
Vicenç. La seva proximitat al nucli urbà i el fet de ser lloc de pas cap al
raval del Clot l'han portat a ser una de les àrees més freqüentades per la
gent del poble. A mitja tarda, sobretot a la primavera, és molt habitual
trobar-hi gent passejant, seguint el GR-4 cap a Vallhonesta o la pista
ampla en direcció a la Serra.
La
imatge de cal Soler de les Teules es fa un lloc inesborrable en la retina
del visitant. Situat en un pla prominent, trencant el sentit descendent de
la vall, el mas es va fent imponent a mesura que es va voltant. El qui en
va decidir la construcció sabia que d'allà estant dominaria tots els
terrenys que el circumdaven. Al sud queda l'àrea més apartada i desconeguda
de la vall, la més ombrívola i humida malgrat la seva orientació solella.
S'hi arriba trencant a la dreta tot just passat el pont de l'autopista. Un
camí s'endinsa a poc a poc per la boscúria i ens ensenya els racons més
ombrejats i menys freqüentats de la zona. Al final s'estreny, es desdibuixa
i acaba portant a conreus abandonats. La llinda d'una barraca de vinya,
oculta entre esbarzers i matolls, revela l'any de la seva construcció:
1903. Feta de pedra seca, però d'obra fina i ben rematada, es troba, com la
majoria, en perfecte estat malgrat el seu segle d'antiguitat i les més
diverses inclemències. Si es vol arribar fins a can Clot des d'aquest
sector cal seguir uns cent cinquanta metres el camí que està tallat al
trànsit de vehicles amb una cadena i tombar a l'esquerra per un trencall
que s'enfila falda amunt fins a una pedrera abandonada. Abans d'arribar-hi,
però, caldrà trencar a la dreta per un corriol estret i esvorancat, que
ràpidament porta a la barriada. Sobta la importància de les petites
pedreres, omnipresents en aquesta àrea. Sobta també que la natura no hagi
aconseguit encara recuperar l'espai que la mà del picapedrer li va
arrabassar a cop de barrinada.