La Rosa ens diu que va néixer al Pont de Vilomara el dia 2 de juny de 1923, que vol dir que té 76 anys que porta bastant ben amagats. - Com es deien els teus pares? - El pare es deia Pere i la mare Caterina. - Fa molts anys que varen morir? - Amb exactitud no ho recordo, però més o menys el pare farà uns 58 anys i la mare uns 40. - Quants germans, Rosa? - Quatre en total. Els pares van tenir cinc fills. - Vius o morts? - Només estem al món la Pepeta i jo. La Pepeta té 85 anys i és vídua d’Antoni Riera i jo també soc vídua. - Com es deien els teus germans? - Maria, Àngela i en Pere. Jo soc la petita. - Estaven casats els teus germans? Quan varen morir? Ho recordes? - L’Àngela va morir el 17 de desembre de 1987. Era vídua amb una filla i va morir a Manresa. La Maria va morir al Pont de Vilomara el dia 21 de novembre de 1989, també vídua i amb dues filles. El Pere va morir a la Bauma l’any 1992. Estava casat i tenia dos fills. - I tu, amb qui estaves casada? - El meu marit es deia Eliodoro Aguado Carrascal i es va morir el dia 2 de desembre de l’any 1993. Tenia 73 anys. - Ens vols dir alguna cosa de l’Eliodoro? - Que ens vàrem casar el dia 19 de maig de l’any 1947 i que mentre vàrem estar junts estiguérem molt ben avinguts, a banda de les tonteries dels matrimonis. - Havia treballat als Catalans o Carrilet? - De primer va treballar a cal Soler. Després va anar a treballar als Catalans i com que no tenia plaça a Sant Vicenç havia de traslladar-se a Barcelona o a Guardiola de Berga. Per últim va anar a treballar a l’Agència Moll, a Sant Vicenç, fins que el pare es va posar malalt i va haver de plegar. - Quants fills tens, Rosa? - Dos, en Jaume i en Claudi. En Jaume està casat i en Claudi està solter i viu amb mi. - Amb qui està casat en Jaume? - Està casat amb Juanita Morales, que és de Barcelona. També viuen a Barcelona. - Tens néts? O per dir-ho d’una altra manera, quants fills tenen en Jaume i la Juanita? En tenen dos. En Víctor, que ja té 24 anys i en Jordi que en té 21. En Víctor treballa en un supermercat i en Jordi és mecànic. - Una iaia amb dos néts ben grans. Salut i vida per veure’ls més grans. Recordes quan vares venir a Sant Vicenç? - Tenia cinc anys, però abans havíem viscut a Castellgalí, perquè quan es va cremar la fàbrica del Pont de Vilomara vàrem haver d’anar a Castellgalí, on hi vam estar vivint dos anys. - Això vol dir que vares marxar molt joveneta del Pont de Vilomara. Recordes on havies viscut quan vares arribar a Sant Vicenç? - El primer pis que vàrem ocupar va ser al carrer de Castellet. Després vàrem anar al carrer de Maria Gimferrer a dos pisos diferents, un al damunt de cal Maties, l’altre a la cantonada amb la plaça on hi havia la botiga de la Confiança i ara hi ha Correus. Després vàrem anar al carrer de Sant Valentí i, per últim, al carrer on estic vivint actualment, al passeig de Pau Casals, a la Villa Maria. Penso que quan faci l’altre trasllat ja serà el definitiu. - Amb això val més que no hi pensem, que quan toca ja toca. Segons que ens expliques, havíeu canviat moltes vegades de pis. Sort que llavors no hi havia gaires mobles per traslladar. - De mobles no masses, però el meu germà tocava el piano i en tenia un. Cada vegada que fèiem un canvi de pis el piano s’havia de baixar pel balcó lligat amb cordes, que ja era un bon enrenou. - Que era músic, el teu germà? - Li agradava molt la música i havia tocat amb un conjunt. També tocava l’acordió. Tothom el coneixia per Pere el Pianista. - El tema de l’escola, com el vares passar? - Més aviat fluix, ja que llavors entre tot poca cosa podies aprendre i quan podies anaves a treballar. - Recordes les mestres que havies tingut? - De les Escoles Nacionals recordo les mestres Doña Francisca, Doña Lola, Doña Maria i, per últim, Doña Mercedes. Aquesta ens feia classe al Niu. Però nosaltres ja érem grandotes i he dit "doñas" perquè llavors les tractàvem de "doña". - De la feina, que n’expliques? - Com que tota la família treballava a la fàbrica jo també vaig començar a treballar a la fàbrica de Castellgalí. Vaig estar-hi dos anys i després vaig anar a treballar a cal Soler on hi vaig estar uns 23 o 24 anys. També vaig estar treballant un any a cal Camino. - La teva feina, quina va ser? - Sempre de filadora. - Quant guanyaves? Ho recordes? - Quan vaig començar trenta pessetes a la setmana i quan vaig plegar unes cinc o sis-centes. - De la guerra i postguerra, que n’expliques? - Moltes penalitats i passar gana. Mira si anàvem tibats que el motiu d’un canvi de pis va ser perquè costava cinc pessetes menys al mes. Per això vàrem fer el canvi. - Rosita, les teves activitats d’esbarjo o de festa, quines han sigut i són? - Mentre he pogut i pugui, m’agrada passar-ho tan bé com puc. M’agrada molt fer broma sense malícia. De vegades ja sé que algú se sent molest, jo faig la broma sense cap mala intenció, però no tots som iguals en el pensament. M’agrada molt ballar i quan els genolls m’ho permeten encara ballo. També m’agrada el cine però ara a Sant Vicenç no en tenim. M’agrada la televisió, la música, en fi tot el que distreu, que de penes ja en venen. - Ara, com a sòcia de l’Esplai, m’has de dir que et sembla l’Esplai? - Més o menys puc dir-te el que et diran els socis que estan contents. De tota manera, jo, com d’altres, les hem viscut més de prop pel motiu d’haver estat de la Junta. Hi vaig estar nou anys en dues etapes. No és que fes massa coses però dintre de les meves possibilitats ja vaig col·laborar. I des de les pàgines d’El Breny envio una salutació a tots els companys i companyes que havíem estat de la Junta. I si alguna vegada els havia fet enfadar que em perdonin. Jo també m’havia enfadat alguna vegada però aquesta és la gràcia de ser d’una Junta: enfadar-se i desenfadar-se, però tot sempre acaba bé. I pel que fa a la resta dels socis companys, que guardem l’Esplai, que és un lloc per a la joventut de Sant Vicenç. - Rosita
o Rosa, només em queda donar-te les gràcies per la teva
col·laboració a les pàgines d’El Breny, a les
Coses de l’Esplai. Ja seràs una més a la llista de
col·laboradors. Gràcies en nom d’El Breny, de
l’Esplai i d’un servidor. |
La Rosa Gasol
Prats, companya nostra i sòcia de l’Esplai ens
explicarà alguns detalls de la seva vida a les pàgines
d’El Breny.