1. L’ANTIC PERIÒDIC CASTELLET (Pere Suades Vila) 2. ELS ARBRES DEL POBLE (Alfons Plans) 3. LA SÍNDROME DE LA LLAGOSTA (Anna-Bel Cabonell i Ríos) L’ANTIC PERIÒDIC CASTELLET L’antic periòdic Castellet va aparèixer al nostre poble el dia 11 d’octubre de 1947. Formava el cos de redacció gent inquieta per la cultura i per deixar constància escrita de tot el que s’esdevenia al poble. També per tornar a consolidar el bon nom de Sant Vicenç que llavors, a fora, no estava prou valorat. Els redactors i col·laboradors de Castellet eren, normalment: Josep Vilaseca, director i ànima del periòdic; Quirí Morera, Joan Guiu, Joan Subirana, Miquel Vila i Joan Serra, dibuixant. En una segona etapa, Martí Santeulària. Crec que els originaris fundadors van ser Vilaseca, Ferrer, Guiu i Subirana. El periòdic Castellet es va publicar vuit anys. La seva difusió era al principi quinzenal, però a partir del número 71 del novembre de 1950 ve ser mensual. El seu tiratge, una vegada refermat, era d’uns 500 exemplars, quantitat molt alta si es té en compte l’època i que el poble només tenia uns 5.000 habitants. Eren temps molt difícils, ja que editar en català estava totalment prohibit i la censura era obligatòria. El text del respectiu segell deia "Jefatura Provincial de Propaganda de Barcelona. Delegación de San Vicente de Castellet". Aquest informatiu local sempre s’havia imprès a Manresa, però a partir del número 111 d’abril de 1954, es va imprimir a Sant Vicenç. Aquest fet va ajudar al seu èxit, perquè les notícies s’oferien més fresques. Per exemple, un partit de futbol del diumenge ja se’n podia llegir la crònica el dimarts immediat. Castellet no va desaparèixer ni per falta d’èxit ni per problemes econòmics ni per manca de col·laboradors. Castellet va morir a causa de la política del moment. El poder va intentar introduir-s’hi per manejar-lo segons els seus principis. Els responsables del periòdic, abans d’acceptar un canvi traumàtic, van preferir plegar. Si es llegeix detingudament l’últim número es pot deduir. En l’editorial del número 1 de Castellet, entre d’altres coses, llegim: "és el periòdic de tots al servei dels interessos santvicentins" i que el seu propòsit serà "informar amb rectitud i objectivitat" i que de cap manera "s’acceptarà l’infundi i el sensacional" i que ningú receli que l’aparició del periòdic "serà motiu d’escissions i malestar" i que donarà preferència a narrar "fets passats, que són parts integrants de la història". No podem negar que durant tota la seva trajectòria va seguir amb escreix aquesta línia. Va ser un informatiu independent i conciliador. En el darrer Castellet, del mes d’octubre de 1955, número 129, en l’article de comiat titulat "Vuit anys en la bretxa", fent-se ressò de l’opinió que se’n tenia, ho diu ben clarament: "M’agrada Castellet perquè és un periòdic que no porta verí". Recordant aquells temps de lluita periodística i opressió política, fa goig veure, ara, l’eficient cos de redacció d’aquest periòdic El Breny, reflectit en el número 248 del proppassat maig. Com passava abans, lluny del materialisme imperant, sorgeixen persones emprenedores amb ganes d’informar i servir el poble. Uns i altres i gràcies a tots, les coses de l’esperit i la cultura encara continuen vigents. Pere Suades Vila
ELS ARBRES DEL POBLE  Si en El Breny anterior, en Jeremies ens alertava de la tallada
d’un arbre de davant l’església "per la cara", o sigui sense cap
necessitat, ara podem veure en la foto la manera com algú, sense pensar amb el cap, va
actuar. Primer tallar, passar el tub i després ja veurem què passa. Per sort, algú va
reflexionar a temps i ràpidament varen replantar un arbre més jove al mateix lloc.
En els arbres
del poble hem pogut observar una bona millora; com per exemple amb els pins de la plaça
11 de Setembre, que han estat replantats en un indret més adient, mentre que a la plaça,
s’han omplert tots els forats buits.
L’antic
passeig Balet també ha canviat, ja que els arbres van ser tractats de tal manera que ja
no regalimen aquell suc negre que tan mal efecte feia. Cal dir que aquests mateixos arbres
tenen una bonica florida, molt olorosa i d’una durada de dues a tres setmanes, la
seva pega és que són difícils d’esporgar i alguns tenen una imatge una mica
"escabellada", també s’han replantat els del carrer Eduardo Peña, que ja
comencen a fer bona patxoca i quan floreixen fan una olor agradable, sobre tot al matí i
al capvespre.
Només els
arbres de les escoles velles pateixen atacs cada any per esporgadors principiants, fins a
tal punt que sembla una escola d’aprenentatge. Les moreres, que havien de fer una
ombra immensa, cada any són tallades i els plataners que feien una bona volada de rames
els han arrodonit i tallat per dalt, ja que alguns consideraven que feien massa ombra.
En general el
poble ha millorat força en el tema d’arbres públics, ja que es pot intuir un canvi
de mentalitat sobre l’opinió que els arbres només serveixen per fer ombra, ara ja
ens comencem a adonar que els arbres fan un poble més bonic, més ben adornat i amb més
sensibilitat per la natura.
Tot i aquests
canvis, no s’han plantat arbres de qualitat, com per exemple: castanyers, oliveres,
cedres, til·lers, oms, i fins i tot algun avet.
Esperem que
augmenti la qualitat i quantitat d’arbres a Sant Vicenç de Castellet, perquè aquí
també es demostra la "sensibilitat" que hi ha als estaments que manen al poble
Alfons
LA SÍNDROME DE LA LLAGOSTA Durant els cruels enfrontaments que es van produir a la Península Balcànica, aquella terra de tots -molts foren els que van opinar i intervenir en el que va passar- i també gairebé terra de ningú -ja que ningú no va mostrar un especial afany per acabar la guerra- varen morir més de 1.600 nens. Ara, quan només fa escassament quatre anys dels acords de Dayton, sembla que hem oblidat l’horror de la matança, la memòria dels que van morir o sobreviure ferits per a tota la vida i, de nou, com si tornéssim d’un somni pertorbador i maligne, s’han desvetllat els ressentiments i l’odi. No hi ha dubte que els qui aconsegueixin sobreviure a les deportacions massives, a la humiliació i al sense sentit, hauran d’enfrontar-se a importants i durs ròssecs. La guerra causa destrosses molt visibles i palpables als edificis, les ciutats, la natura, la gent; però existeix, encara, un altre dany molt menys perceptible que no es guareix amb l’alto el foc. Es tracta del dolor i l’angoixa produïts per la desesperança; els ideals fets dernes; el sentiment barrejat de goig i culpabilitat per haver sobreviscut. Tan traumàtic és l’inici com el final d’un enfrontament bèl·lic. Si és difícil per a un adult, més ho serà per a un nen que creix enmig dels bombardejos, les ruïnes i la fam. Alguns especialistes, com la psicoanalista F. Dolto, fan una analogia entre la vida d’un nen/adolescent i la vida d’una llagosta. "Quan les llagostes canvien de carcassa, perden primer la vella i es queden sense defensa durant un temps, fins que en fabriquen una de nova. Durant aquest temps es troben en gran perill. Als adolescents els ocorre com a les llagostes. A les aigües on viuen les llagostes sense carcassa gairebé sempre hi ha un congre que aguaita a punt per devorar-les. L’adolescència és el drama de la llagosta". És en aquesta síndrome que s’assemblen tots els adolescents de qualsevol lloc. No obstant això, sorprèn veure les diferents concepcions que tenen sobre la guerra, la fam i la mort tots aquells que, per sort, no les han patides. Mentre uns, sense carcassa, mudant la seva pell, han d’aprendre a viure novament en un país sense guerra, però sumit en la pobresa, la destrucció i el desemparament, uns altres també muden la seva pell i han de protegir-se d’una societat que els amaga la realitat, per por que es traumatitzin. Alhora els indueix a creure en falsos herois de paper televisius que els confonen i allunyen de la realitat. Fa unes setmanes, amb un grup de preadolescents, parlant de la guerra, la pau, els conflictes... vaig tenir l’oportunitat de comprovar el gran embolic que tenen. Per a ells era inconcebible que un noi o noia de la seva edat (12 anys) es pogués estar morint de fam, fugint de les bombes i la metralla, sense casa ni roba, sense família... "Els morts -gairebé van arribar a dir- només existeixen a les pel·lícules; quan no hi ha menjar, els avions en llencen des de l’aire; i si no hi ha casa, tampoc no hi ha escoles i, per tant, que bé que estan!". Estan -estem- tan acostumats a la violència, a les escenes de guerra i es tracta amb tanta frivolitat tot el que es refereix a la vida humana que en molts moments no distingim entre realitat i ficció. Sembla que oblidem que els nostres adolescents estan al descobert, en una etapa en què, sota la seva aparent autosuficiència, són tremendament fràgils i han de ser cuidats i acompanyats perquè aprenguin a interpretar la seva vida i la de la societat que els acull. Anna-Bel Carbonell i Ríos de l’Àmbit Maria Corral |