SANT JAUME DE VALLHONESTA I VILADOMS DE BAIX
Més enllà d'un vincle familar

La publicació d'un extens reportatge sobre Sant Jaume de Vallhonesta en els números 299 i 300 d'El Breny no només ha desvetllat l'interès d'algunes persones pel que hauria de ser el "vaixell insígnia" del nostre patrimoni, sinó que alhora ha donat lloc a noves i interessantíssimes aportacions sobre la seva història. L'aparició d'aquell reportatge va propiciar el contacte amb el Col·lectiu El Breny d'un barceloní que té part de les seves arrels familiars a Sant Jaume de Vallhonesta: Jaume Pons Mas. L'altra part de les seves arrels són a Viladoms de Baix, un mas del veí municipi de Castellbell i el Vilar documentat ja a principis del segle XIV.

La valuosa informació que publiquem aquí ens ha arribat, per tant, de Jaume Pons Mas, al qual ha estat explicada pel seu pare, en Jaume Pons Viladoms. Es tracta de tres relats que detallen en primera persona la curiosa relació que hi ha entre els dos grans masos.

Primer relat

Tot comença ja quan el meu pare era petit, a Viladoms de Baix (a les escriptures de propietat Viladoms d'Abaix), al menjador del primer pis. Ell recorda que devia tenir uns 14 anys -estem parlant del any 1922- quan encara Viladoms de Baix era una casa forta, plena de vida als camps de ceps i a les oliveres i ametllers. Doncs bé, tal com deia, allà hi vivien els meus avis i els seus quatre fills, i un dels temes que sempre sortia a la conversa era el de les "esquerdes de Sant Jaume de Vallhonesta", que sortien a la paret mestra de la casa. La meva àvia (Concepció Viladoms Pons) els en donava la següent explicació:

L'any 1841 la Rosa Marcet Roca (àvia de la meva àvia) es va casar amb en Jaume Viladoms i va deixar la magnífica casa de Sant Jaume de Vallhonesta per anar a viure a Viladoms de Baix. Sembla ser que una de les condicions que la Rosa Marcet Roca va posar a en Jaume Viladoms per anar a viure a Viladoms de Baix era que li fes una casa el més semblant possible a Sant Jaume de Vallhonesta, ja que, com tots sabeu, era un dels casals més meravellosos de totes les rodalies. El meu rebesavi ho va acceptar. És molt probable que en Jaume Viladoms disposés de bons diners, donat que el seu pare havia estat baciner i no sé si ell també n'era. A més, la dona d'en Jaume Viladoms, que es deia Elisabet Marsal Ventosa i que es va casar amb el pare d'en Jaume Viladoms, que també es deia Jaume Viladoms, va aportar gran quantitat de ceps, que provenien de Vilanova i la Geltrú, ja que ella era filla d'aquest municipi. A part d'això també hi havia la dot de casament.

Doncs bé, per resumir: van fer Viladoms de nova planta seguint com a model Sant Jaume de Vallhonesta, a sobre de l'antiga construcció, i varen construir al mig unes arcades, que per no dir iguals sí que eren molt semblants a les de Sant Jaume. Però va resultar que quan ja va estar feta tota la construcció es veu que no els varen agradar les arcades, deien que no feia senyor, de manera que el meu rebesavi va buidar una mica més el calaix i va haver de tapar les arcades i fer-hi una paret mestra. No obstant això, amb la calor i el fred sempre hi havia dilatacions i, tot i que les tapaven, les esquerdes sempre tornaven a sortir. Ells ja ho deien: "tornem a tenir les esquerdes de Sant Jaume a casa".

D'aquí ve que Viladoms de Baix sigui una rèplica de Sant Jaume de Vallhonesta, és a dir, Viladoms de Baix i Sant Jaume de Vallhonesta són construccions molt semblants i, encara que no tinguem Sant Jaume dempeus, sí que tenim Viladoms per poder-nos imaginar com era la magnífica Sant Jaume de Vallhonesta.

Si ara aneu a Viladoms de Baix, veureu que la façana ha esta pintada d'un color pastel i han esborrat l'estoc original que hi havia amb uns dibuixos d'estil renaixentista i també hi havia un rellotge de sol. Abans era igual que Sant Jaume, ara cal tenir un pèl d'imaginació pel que fa al color per a saber com era.

També heu de saber que tant a la foto de Sant Jaume de Vallhonesta com a la de Viladoms de Baix podem veure unes façanes que no poden ser més antigues del segle XVIII i us diré per quina raó. Es veu que pels volts d'aquest segle varen passar per la comarca uns arquitectes florentins -de la ciutat italiana de Florència-, que van refer algunes antigues propietats donant-hi aquest estil de neorenaixement. Algunes cases com Viladoms de Baix van construir la nova casa a sobre de la vella. Heu de tenir present que Viladoms de Baix data del any 900 (primers assentaments) i que a sota de l'actual casa hi ha murs de dos metres. En el cas de l'Obac, el que varen fer va ser abandonar la casa vella, deixar-la que anés caient a terra, i fer-ne una de nova al costat, que es diu l'Obac Nou.

Què és el que li va passar a Sant Jaume de Vallhonesta? S'haurà d'investigar. No obstant això, jo crec que podrien haver fet el mateix que a Viladoms de Baix, és a dir, construir la casa de nova planta a sobre de la vella.

Segon relat

En referència al tema dels baciners, tinc dos documents (còpies de l'original del Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu) en els quals consten com a baciners (en realitat vereder) l'any 1724 i 1725 en Joan Marcet de Vallhonesta i en Valentí Viladoms de Viladoms, a més d'altres com: Josep Obac de Vacarisses, Pere Roca de Monistrol de Montserrat, Josep Alsina de Castellbell, Joseph Gros de Sant Vicenç, Melcior Sallarès de Talamanca, Joan Sobradals d'Artés, i molts més que segueixen a la llista i que corresponien a la "Vereda de Vich part de Ponent col·lectat per Antoni Castell" i el que es recaptava era "blat, roba i diners".

Tercer relat

El meu pare sempre m'havia explicat que un dels germans de la seva besàvia (Rosa Marcet Roca), havia marxat a Barcelona i que havia comprat uns terrenys per fer edificar el Palau Marcet. Amb això ja ens podem imaginar el poder econòmic que tenien els de Sant Jaume de Vallhonesta. Desconec quin d'ells va ser, però que un d'ells va ser el propietari i constructor del Palau Marcet, segur. Potser és el mateix Marcet que l'any 1896 va comprar uns terrenys al mas Vilaseca de Boades per construir-hi la fàbrica Sant Jaume.

JAUME PONS de Viladoms de Baix

PEDRES AMB MALA SORT

Quan un monument pateix la incomprensible i dolorosa malaltia de l'oblit crònic, la seva aparició en un mitjà televisiu justifica a bastament la seva consideració d'esdeveniment d'alt interès. Si aquesta sorprenent aparició és doble en qüestió de pocs dies, cal elevar el fet a la categoria d'esdeveniment històric.

Això és justament el que ha succeït amb Sant Jaume de Vallhonesta. El passat 10 de març el programa Angular de TV Manresa convidava el fotògraf monistrolenc Salvador Redó a parlar de "pedres amb bona sort" i "pedres amb mala sort". Redó, autor de nombrosos llibres i articles sobre el patrimoni de la comarca, va mostrar algunes imatges de monuments arquitectònics del Bages que han patit sort diversa. El monestir de Sant Benet de Bages va servir en aquest cas per il·lustrar les “pedres amb bona sort”, ja que la seva adquisició per part de la Fundació Caixa Manresa n'assegurarà la merescuda restauració. Sant Jaume de Vallhonesta, en canvi, representava les “pedres amb mala sort”, monumentals i plenes d'història, però abandonades. Almenys ens queda, això sí, el consol de la seva qualificació de monument. Que ho digui Salvador Redó, que és un gran observador i reconeixedor del patrimoni, deu ser perquè és veritat. Sense cap intenció –només faltaria- de comparar tots dos monuments, queda clara la diferència: Sant Benet se'n sortirà i Sant Jaume no.

Per aquelles estranyes casualitats de la vida, Sant Jaume va tornar a tenir quota televisiva al cap de pocs dies. El programa Catalunya, natura viva, dirigit pel prestigiós geògraf Martí Boada i emès per TV3 els dissabtes al migdia, va fer en el seu capítol del dia 19 de març un recorregut pel paisatge i patrimoni del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, i Sant Jaume de Vallhonesta hi va aparèixer com un dels conjunts arquitectònics més destacats de l'antic camí ral de Coll de Daví. Nosaltres això ja ho sabíem –i així ho hem dit i no pararem de dir-ho-, però ens fa especial il·lusió que ho digui la tele. I no perquè hàgim renunciat a la nostra capacitat d'insistència. Al contrari, encara ens queda molta corda. El que passa és que si, en comptes de nosaltres, ho diu la tele, potser aconseguirem que s'ho acabin creient els qui mai no s'ho han volgut creure. I d'això es tracta, en definitiva.

DAVID SANZ