1. VALLHONESTA, QÜESTIÓ DE
DINERS O DE VOLUNTAT? (David
Sanz Pérez)
2. URBANISME, ARA I AQUÍ
(Pere Guiu Torrebadella)
 La
conferència i taula rodona sobre Vallhonesta que va tenir lloc el
passat 3 de setembre hauria de marcar un punt d'inflexió respecte del
tracte tant social com institucional que ha rebut aquest territori,
sobretot durant els darrers cinquanta anys. Si alguna cosa va quedar
clara amb aquest acte és l'interès que desperta entre la gent de Sant
Vicenç el futur d'una de les zones més oblidades del municipi. I és bo
que això passi especialment ara. Hi ha almenys tres ingredients que
fan especialment rellevant en l'actualitat un debat com aquest: el
creixement demogràfic que està experimentant el poble en els darrers
mesos, les amenaces urbanístiques i industrials que planen sobre
Vallhonesta, i el procés ja engegat d'ampliació del parc natural.
La conferència es va estructurar sobre la base de dos elements
fonamentals: la història de Vallhonesta i el seu patrimoni. Els
historiadors Jordi Suades i Maria del Agua Cortès es van encarregar
d'acostar els assistents a aquestes dues temàtiques. Seguint la línia
de les seves argumentacions, la meva aportació va consistir a apuntar
unes línies estratègiques de desenvolupament per a la zona, partint
del fet que Vallhonesta, com a espai vital, es troba pràcticament
extingit, i que, com a espai social, corre perill de degradar-se
definitivament. L'objectiu de la meva intervenció era demostrar que
ens trobem en un moment clau de la història de Vallhonesta i que és
ara quan cal definir l'estratègia a seguir. En aquest sentit, l'opció
que asseguraria, al meu entendre, un futur sostenible que tragués un
alt rendiment de les seves possibilitats, és una aposta decidida i
valenta per consolidar Vallhonesta com a espai social de qualitat, per
recuperar-lo com a espai vital, i per projectar-lo com a espai
cultural.
Les intervencions dels participants en la taula rodona posterior van
deixar clar que la única possibilitat que assegurarà el futur de
Vallhonesta passa per apostar a favor de la seva qualitat patrimonial
i mediambiental. Marcel Puig, regidor de Promoció Turística va
manifestar que per a l'actual ajuntament Vallhonesta és l'aposta
turística de Sant Vicenç. En opinió seva, aquest territori pot arribar
a atreure un tipus de turisme cultural que res no té a veure amb el
turisme de masses de la costa i que busca essencialment
tranquil·litat, natura i història. Jaume Masats, del Centre
Excursionista va anar al gra i va concretar amb claredat quins
atractius ofereix Vallhonesta i el seu entorn immediat. Montse Ambròs,
de l'Associació de Veïns de Vallhonesta, va demostrar que són
justament els veïns els primers interessats a què es trenqui la
inèrcia d'abandonament i de degradació a què es veu sotmesa la zona.
Si tots anem en la mateixa línia, per què no ens hi posem? És només
qüestió de diners? Jaume Masats va dir amb bon criteri que amb les
propostes del Centre en una estona “es gastaria molts calés”.
Efectivament, tot val diners. I la caixa, com va recordar el regidor,
no està per gaires alegries. Tots dos, però, van reconèixer que si de
la caixa municipal no poden sortir els recursos, queda clar que s'han
d'anar a buscar a una altra caixa més gran. En qualsevol cas,
plantejat així, el problema continua sent els diners.
Hi estic d'acord, però em resisteixo a veure-ho tan simplificat. No
estic gens d'acord amb la premissa que de la caixa municipal no
sortiran recursos, perquè això suposaria un doble greuge comparatiu:
envers altres zones del poble i envers altres àrees polítiques. Encara
que siguin minsos, de recursos propis n'hi hauria d'haver. En cas
contrari hauríem d'entendre que el patrimoni històric no s'assumeix
des de l'Ajuntament com un assumpte realment seriós. Malament si
condicionem el futur del nostre patrimoni exclusivament a les
subvencions de la Generalitat o de la Diputació. Els primers
interessats i els primers responsables en som els santvicentins. Seria
penós, per posar un exemple, que el pedestal del monument a Anselm
Clavé acabés d'erosionar-se definitivament esperant quatre duros d'una
altra administració més rica. Poc patrimoni modernista que tenim i que
l'hàgim de veure en aquestes condicions és deplorable. I més encara
quan l'arquitecte que el va dissenyar, Bernat Pejoan, era santvicentí.
Caldrà buscar els recursos, anar a veure aquest i anar a veure
l'altre, demanar i insistir. Però hi ha projectes, més o menys petits,
que s'haurien de poder assumir des del propi municipi. I, de fet, així
ha estat en algun cas, tal com es va reconèixer des del Centre
Excursionista. Per tant, no vindria de nou. Hi ha, a més a més, altres
possibilitats més imaginatives que caldria explorar i que en altres
llocs estan donant molt bon resultat. Ja sabem que el voluntariat a
llarg termini és difícil de sostenir, però es podria mirar de trobar
voluntaris entre les entitats i entre la ciutadania per projectes
concrets de desenrunament, de restauració, etc. O organitzar un camp
de treball. Sant Jaume de Vallhonesta, per exemple, seria un lloc
exquisit per a un camp de treball. També s'ha de llegir amb lupa la
Llei 9/1993 del patrimoni cultural català, perquè obre diverses portes
legals a la protecció del patrimoni, sobretot pel que fa als anomenats
“béns catalogats”, la protecció i el control dels quals recau sobre el
municipi. En aquest sentit, és interessant saber que la llei estableix
per als propietaris de béns catalogats el deure de la seva preservació
i manteniment. També cal mirar-se bé la Llei 12/1981 i sobretot el
Decret 343/1983 sobre les normes de protecció del medi ambient
d'aplicació a les activitats extractives. Ningú no diu que no s'hagi
d'extreure pedra de Vallhonesta, però els abocaments de runa al
torrent i l'absència de restauració són inadmissibles.
I també hi ha coses que no valen diners. I són coses tan importants, o
més, que les subvencions i les ajudes. Caldrà fer un esforç per
entendre's amb els veïns, amb les entitats, buscar el diàleg i el
consens entre tots els interessats –el torn obert de paraules ho va
deixar clar–, caldrà el suport de les influències polítiques, la
complicitat dels municipis de la vora, i caldrà, sobretot, tenir
idees. Les idees, si són pròpies, no valen diners. Una altra cosa
–preocupant– seria que no n'hi hagués. També hi ha gestos i actituds
polítiques sense cost econòmic. El Ple de l'Ajuntament, per exemple té
la potestat de declarar els monuments del poble com a béns culturals
d'interès local. Això no s'ha fet mai, cap monument de Sant Vicenç té
la consideració de bé cultural, i només cal voler-ho fer. També es pot
demanar que siguin declarats béns culturals d'interès nacional. Amb
els arbres monumentals passa el mateix, i també amb la inclusió d'un
paratge com les Muntanyes Russes en el PEIN o en l'Inventari d'Espais
d'Interès Geològic de Catalunya.
De coses per fer, n'hi ha. I no totes han d'esperar el miracle de la
subvenció. L'excel•lent predisposició que van demostrar el Centre
Excursionista i l'Associació de Veïns de Vallhonesta, i l'interès
popular que suscita la protecció i potenciació del patrimoni són
immillorables incentius perquè l'Ajuntament abordi la qüestió amb
valentia i sense complexos.
DAVID SANZ
El "municipi" és el producte cultural més complex i carregat de
significat que hem rebut a tota la nostra història i que cada dia
construïm i destruïm entre tots. Aquesta complexitat no és deguda al
nombre d'habitants per metre quadrat ni a la magnitud de la seva
activitat econòmica, sinó a les seves possibilitats d'intercanvi.
(Carles Llop, Urbanisme i Patrimoni). Perquè el "municipi" no és
solament l'espai (urbs), sinó que també és el conjunt de persones que
viuen en comunitat (civitas). Així doncs, el "municipi" – és el que
fomenta les oportunitats de contacte, el que aposta per la diversitat
i la mescla de les activitats funcionals i socials, i el que
multiplica els espais de trobada. És a dir, el "municipi" és una
realitat a la qual totes les persones hi tenim dret. (Jordi Borja, El
ciutat com a pedagogia).
L'acció sobre el patrimoni del "municipi" és la urbanitat: la presa de
consciència de l'altre en la comunitat i la participació. La urbanitat
es comprova en l'exercici del respecte amb les persones, amb el
paisatge, amb el territori. Aquest respecte solament es pot produir
des d'un estat de satisfacció bàsica i activa de les necessitats
elementals i al mateix temps a la oportunitat democràtica d'accedir al
coneixement, i a la cultura de la pròpia comunitat local. Fent-me
ressò de Porto Alegre, transcric: l'urbanisme ha de fomentar una acció
cultural que integri la terra com a suport d'una curosa utilització
dels recursos ambientals, i amb un projecte d'integració de tots els
recursos culturals, perquè el patrimoni del territori és indivisible.
Els valors patrimonials dels nostres municipis, vistos així en
perspectiva àmplia, són doncs documents de civilitat, i per tant cal
que actuïn com a catalitzadors de les noves relacions entre les
persones, basades en el reforçament dels seus vincles culturals.
Per tant cal que l'urbanisme en el nostre municipi integri: el
projecte i la gestió de l'ambient, la tutela i la gestió del patrimoni
cultural, l'ordenació urbanística, i el desenvolupament socioeconòmic
del territori. Natura i cultura són els dos vectors per una nova
manera d'interpretar les qualitats dels nostres territoris i un camp
d'interès comú al debat ciutadà.
Cito un article de la revista Graó, "Cinc ciutadanies par a una nova
educació", diu: el patrimoni d'un municipi és la possibilitat de viure
la creativitat en el contacte i la socialització, els recursos i la
mobilitat, la informació i els fluxos. Viure i conviure en un marc on
es donen les condicions per fecundar una ciutadania que disposi de
democràcia, pau social, seguretat, pluralitat política, integració
social, multiculturalitat, paritat entre gèneres, cultura i educació,
i la preservació de la dignitat de la terra. En ser ciutadans d'un
Municipi, on el buit és tant important com el ple, on l'ambient i el
paisatge del territori no estan dissociats a l'estructura urbana i on
els confins de natura i ciutat es respecten com les aigües del mar
s'esforcen per trobar el seu límit sobre la sorra.
Un pas en la gestió del patrimoni de Sant Vicenç de Castellet serà
sens dubte la voluntat de fer un Municipi digna sobre les traces d'un
poble amb arrels i mancances. Un pas de gegant serà prendre cura amb
la màxima creativitat de les possibilitats de valorar, cuidar, viure i
gaudir d'un espai que té la vocació legítima i ecològicament
necessària de ser lliure, de ser lliure de les pressions d'un Municipi
banal que estén i manipula indistintament els dipòsits de les seves
pedres.
Àrees d'interès natural (nous espais verds pel municipi), corredors
verds, normes i ordenances del patrimoni cultural o artístic, catàleg
- inventari d'elements protegits -, projectes estratègics del
Municipi, campanyes de millora, xarxa d'equipaments, eixos cívics,
jardins, carrers arbrats, millorament dels serveis: ampliació dels
col·legis públics, de la biblioteca, del centre d'atenció primària,
nova construcció de guarderies, millora de les comunicacions urbanes
entre els barris situats al voltant de les vies del tren; places. Quan
millorarem la plaça Clavé? Espais oberts... i més.
Estic desolat quan veig l'alt grau d'especulació urbanística que
s'està produït al nostre municipi, fins i tot arriba al Barri de la
Farinera. Sabem quin és el municipi que volem? Sabem quines són les
seves conseqüències i les seves necessitats? Sabem quines són les
realitats socials, econòmiques, culturals i polítiques d'un municipi
dormitori? No es tracta d'un creixement urbanístic que no va
acompanyat d'un creixement en els serveis municipals o en la
planificació del territori? Jo personalment, no desitjo un municipi
construït essencialment amb mentalitat urbana, un món impersonal i ple
d'aglomeracions, presoner sovint dels desordres i abusiu en el consum
dels recursos humans, defenso, un municipi: Sant Vicenç de Castellet
proper, un municipi d'equilibri, un municipi raonablement compacta, un
municipi sense dissociacions amb els humans i la natura, un municipi
amb un plus d'increment en la qualitat de vida, un municipi amb un
creixement més sostingut i no tant ràpid. Em pregunto, som a temps de
veure un document públic que reculli els eixos esmentats en els
paràgrafs anteriors?. No tinc una resposta afirmativa, i desitjaria
somniar-la, ara mateix.
Acabo dient que probablement urbanisme sigui essencialment practicar
urbanitat amb els nostres territoris, en el nostre municipi, fins i
tot en les nostres relacions d'interessos sobre els mateixos, perdó,
un petit oblit, l'urbanisme es fonamenta en la participació ciutadana
en els projectes, cal fomentar un debat obert i rigorós sobre el
nostre territori de forma urgent, abans que siguem devorats per la
fal·lera del món de la construcció. La consciència sobre els valors
d'allò que constitueix la nostra memòria, els signes d'identitat del
que som, els referents tangibles i intangibles que heretem i assimilem
en el decurs del nostre passeig per l'amor i la mort particular i
col·lectiva, formen el nostre patrimoni. Patrimoni és.... (Carles
Llop, Urbanisme i patrimoni). Gràcies.
PERE GUIU TORREBADELLA
|